Bona Diada de Sant Jordi! – Relats guanyadors Concurs Literari

Des de la Fundació Vicki Bernadet us volem desitjar una Diada de Sant Jordi meravellosa.

En aquest dia tan especial volem compartir amb vosaltres els tres relats que han resultat guanyadors del primer concurs literari que hem organitzat des de la Fundació. Estem molt contents amb la participació i esperem continuar en aquesta línia, donant un espai per poder parlar dels ASI a través d’un mitjà tan bonic i alliberador com pot ser la literatura.

Els criteris que hem tingut en compte per seleccionar els guanyadors han estat la seva qualitat literària i que promoguin la sensibilització i la prevenció dels ASI des d’un punt de vista pedagògic. El relat guanyador, FVB de Mayuli, ens ha impactat profundament pel seu to vitalista i esperançador. Octubre, el conte Finalista de Jèssica Millán ha estat escollit per la seva poesia i sensibilitat. Finalment hem creat una Menció Especial per Un crit al buit de Berta Castells, qui amb tan sols quinze anys ha retratat de manera magistral una situació d’ASI. Felicitats a les tres!

Volem  agraïr també  a tots els que ens heu enviat les vostres obres i les paraules de suport que hem rebut amb els relats. Després d’aquesta grata experiència tenim la sensació que hem avançat uns passos en la nostra gesta per trencar el silenci.

Feliç dia del Llibre, Bona Diada de Sant Jordi!

Mayuli, Guanyadora de Concurs de relat

Guanyadora: Mayuli (38) per FVB

Avui m’he aixecat amb ganes de tocar allò  que no sona, em sento bé, amb ganes de guerra, amb forces per saltar, ballar, cantar, cridar, córrer i sentir el vent a la cara i el sol a la pell… explicar-ho tot…

No, potser millor que no. No és el primer dia que m’aixeco amb aquest sentiment i al final m’acabo tirant enrere, ves a saber perquè.

Però i si avui fos diferent? No, no, no, millor que no perquè potser la lio i després ja no podré tirar enrere. Però es que la situació ja em cansa,ja fa molt, tinc esgotament psicològic i físic, tinc ganes d’acabar-ho tot, de tirar de la manta, de descobrir el pastís,posar les cartes boca amunt i que sigui el que hagi de ser.

Buff, no,no, que si no em creuen no tinc manera de demostrar res, això ja m’ho he plantejat abans moltes vegades i no tinc com, no tinc cap prova de res, seria la meva paraula contra la seva. De vegades penso que seria millor si algú veiés que hi ha coses estranyes,en el meu comportament, en el seu, en la nostra relació… i que em preguntés què em passa, què tinc que em fa estar així,  però ningú no s’imagina res, ningú no veu res, per tant ningú no farà res. Son sentiments trobats, perquè per altra banda, de vegades em fa por anar pel carrer i que la gent quan em passa pel costat vegi alguna cosa estranya, vegi el què em passa, i em moro de vergonya. Què complicat i contradictori tot plegat…

Ja està, he de deixar de donar-hi voltes, porto temps amb aquests si o no, amb aquest rum-rum a la panxa, i ara, ja fa temps que tinc la sensació que no soc culpable de res, que era una víctima innocent i que ja ni tan sols m’hauria de sentir així.

Vinga, va! Perquè perdre més temps? Si espero més em tornaran a marxar les ganes, les forces i tornaré a no ser capaç i no m’ho puc permetre. Avui tinc l’oportunitat de canviar-ho tot i començar una nova etapa, una nova vida. Però i si aquesta nova vida no es millor que la que visc ara? Segur que al principi no ho serà, segur que em cosiran a preguntes, el morbo del tema, les mirades, però ho he de fer, i ho faré, perquè a la llarga serà millor, m’ensortiré…

– Fundació Vicki Bernadet digui?

Jèssica Millán, Finalista concurs de relat

Finalista Jèssica Milán (28) per Octubre

Un mateix instant uní la vida i la mort. La mare plorava la filla gran i alhora prenia a la petita entre els seus braços, prometent-li que mai no deixaria que li fessin mal.

Quan la petita començà a créixer, la mare la protegí de les espines de les roses, dels caramels que oferien els desconeguts i de les pel·lícules violentes. L’allunyà dels carrers foscos, de les amigues de classe que es pintaven les ungles i del veí del cinquè que s’enrojolava quan es creuaven les mirades. Casa seva es convertí en un temple sagrat, on el món exterior era perillós i temible i la seguretat de la llar inqüestionable.

Tal com li ensenyà la mare, els monstres no s’amagaven sota el llit ni dins l’armari. Però ningú va adveritr-la de que alguns monstres vesteixen amb corbata i camisa de ratlles i  que podien accedir a la intimitat de la seva cambra quan la mare no hi era. El seu cor no entenia com les mateixes mans càlides d’un pare que, havent sopat l’abraçaven mentre li llegien un conte, poguessin fer-li totes aquelles coses que la feien sentir tan bruta.

Amb la connexió pròpia de les bessones, un cordill invisible la mantenia unida a la seva germana més enllà de la distància i del temps. Les nits de por, quan l’ombra de l’amor i l’odi s’unien en una mateixa emoció, es retrobava amb la germana en una vall il·luminada per la llum de la lluna groga. Una davant de l’altra, separades per un gorg que s’havia omplert de llàgrimes i tristesa.

Però la por no pot romandre sempre amagada en la foscor i una nit, com n’hi havia hagut tantes abans d’aquella, quan acudí al refugi màgic amb la germana, el gorg vessà; com una allau d’aigua salada i de secrets bruts, esquitxant el paisatge estàtic que estava pintat amb la destresa del que no es surt mai de la ratlla.

A l’endemà, quan el pare ja feia estona que havia marxat a la feina i la mare preparava torrades amb melmelada per esmorzar, la petita obrí el seu cor i un fil de llum il·luminà la cuina, deixant en llibertat les papallones de la tritesa i de la por. La mare l’abraçà, mossegant-se el llavi i contenint el cúmul d’emocions que li formaven un nus a la gola. Sentint-se envaïda per la calma del que comprèn què ha de fer, s’agupí, li posà el cabell per darrera l’orella i fent-li un petó  a  la galta, l’agafà de la mà. Obrí la porta a l’exterior que havia temut durant tant de temps i la tancà darrera seu, per no tornar-la a obrir mai més.

Berta Castells, Menció Especial

Menció Especial: Berta Castells (15) per Un Crit al Buit

“10 de gener del 2004, estimat diari.

 Avui he anat a l’institut, com cada dia. Últimament, quan sóc a casa, sento que cada vegada que vaig a algun racó, em segueix. No ho sé, tinc la sensació que em vol tocar, que vol veure cada moviment que faig, cada respiració, la vol sentir. Cada paraula que dic la vol escoltar infinites vegades i mirar-me fins gastar-me.

Jo, em sento (no sé si dir-ho així), però intimidada, pels seus ulls, abans plens d’amor cap a mi, però ara tenen un altre significat quan em miren, tenen altres intencions. Estic molt cansada i avui ha estat molt estrany tot plegat, demà et continuaré explicant les meves coses, gràcies per guardar-me els secrets cada nit.”

– Aquí va començar tot – Va respondre la mare al jutge, amb llàgrimes als ulls i baixant la mirada –

– Prosseguim amb el testimoni que incrimina al nostre culpable Pol Genovell, siusplau continuï vostè, senyora Maria, mare de la víctima, Jana.

– Ella, quasi sense alè ni paraules va seguir, tot i les dificultats emocionals que li provocava… – “Estimat..

 “20 de gener del 2004, estimat diari.

 …He sentit el seu alè i llavis al clatell, i les seves mans gegants i seques del fred a la meva cama, he pogut sentir com el cor se m’accelerava i començava a tremolar. Subtilment m’ha anat pujant la mà per la cama, sense dir-me res, només em mirava i somreia vagament, mentre veia la por dins els meus ulls, tot és molt estrany, tinc por…”

 -Siusplau segueixi llegint senyora – Va demanar el jutge.

-Ella, no podia pujar la mirada, ja que estava banyada en un mar de llàgrimes, i ho veia tot borrós. Quan van passar uns segons i ella no responia, va moure el braç esquerra i tot seguit es va eixugar les llàgrimes que li queien a les galtes abans d’arribar als llavis. Va respirar i va continuar- “Tinc por…

 “que els meus ulls deixin de veure’l tal com l’he vist sempre. Que el seu nom em provoqui por, i que els records que tinc, els feliços, s’esborrin de la meva ment, no vull recordar l’avui ni l’ahir, ho vull esborrar de la meva memòria i tornar a començar, segur que no serà res. Demà t’explicaré més sobre els meus secrets, gràcies una vegada més.

 – Quasi paralitzada, sense forces per continuar llegint va passar la pàgina del diari i va continuar, ara amb la veu trencada – “Estimat…

 “28 de gener del 2004, estimat diari.

… Diu que ja podem jugar a jocs d’adults, que ja no sóc una nena. Jo em resisteixo, però m’amenaça i em diu que si no faig el que ell vol em farà mal, i que si ho explico a algú, no em deixarà tranquil·la ni quan dormi. Porta molts dies entrant a la meva habitació. Sento unes passes, que cada vegada s’acosten més i és van alentint, s’acosten a mi, ja sento el cor, cada batec és més ràpid, tanco els ulls i quan sento que ajusta la porta sense fer soroll, em regalima una llàgrima per la galta, sento impotència, cada cosa que em fa, em provoca fàstig, ganes de plorar, però no puc, hem fet una promesa, si jo no dic res, ell no em farà mal. Però a mi, ja me’n fa cada cop que em toca la pell, em somriu, em fa petons, i no ho puc explicar a ningú. Tu ets l’únic que ho sap, amb tu sé que puc confiar, gràcies per guardar-me el secret.”

 – La mare, ja li tremolava el pols i no va poder seguir amb les proves de la declaració, però el jutge va donar pas a l’advocat del culpable perquè fes preguntes a la declarada.

– Veient la declaració, senyora Maria, m’agradaria saber com ha pogut accedir a aquesta informació – Va dir l’advocat.

Ella, va respondre, mirant-lo fixament – Vaig arribar a casa un dia després de treballar, i vaig trobar el seu diari al menjador, jo l’anava a portar a la seva habitació, però em va relliscar de les mans i va caure al terra, es va obrir, i jo, picada per l’interès de saber més coses d’ella, em vaig posar a llegir… i bé, vaig trobar aquests fragments i molts altres, que no tinc forces per llegir, no vaig saber reaccionar de la millor manera.

– L’advocat, va respondre – Com sap que la seva filla no menteix? Com sap que tot això ha passat?…

Ella amb els ulls plorosos, i una llàgrima a punt de vessar-se, va contestar amb una veu prima i feble – Uns dies abans de veure res en el diari, a la Jana ja la notava estranya. Portava molt de temps que no era la de sempre però, com que no deia res, no em vaig preocupar. Va arribar un dia a casa i bé, li vaig preguntar que perquè no volia sopar, què li passava… i ella em va respondre que no es sentia a gust a casa, jo li vaig preguntar, tota nerviosa, i ella em va respondre que… que… el meu marit, estava fent coses estranyes amb ella, i que havia intentat guardar el secret, com ell li havia dit, però no havia pogut. No volia que jo li digués res, que si no li faria mal. Jo, encegada per la por, vaig reaccionar de la pitjor manera, li vaig dir que no podia ser veritat, que tot eren històries seves. Vaig estar molts dies distan del meu marit, i amb por de no saber què pensar ni fer, però quan vaig veure el diari, vaig veureu-ho tot clar. La Jana no té cap necessitat de mentir, i menys a mi, a la seva mare. Jo era el seu punt de suport, el seu diari secret, i no em vaig saber posar a l’alçada de la situació, la vaig deixar desprotegida.

– L’advocat, va mirar a la declarada i tot seguit al jutge, no va poder fer més preguntes.

El jutge, en veure que l’advocat defensor de l’acusat no tenia més preguntes, va donar pas l’advocat defensor de la víctima perquè interrogués la declarada.

– Senyora Maria, m’agradaria saber com va reaccionar la seva filla després que vostè no es creiés el que ella li havia dit.

– La Jana, ja m’ho va dir insegura, amb els ulls tristos i sense gaires ganes de parlar, quan va veure la meva reacció davant de les seves paraules, va baixar el cap i vaig poder veure com li tremolava la barbeta i deixava anar unes llàgrimes que tot seguit li queien a la mà que tenia a sobre la cuixa. No va alçar la mirada en cap moment, estava paralitzada i no li vaig notar ni un trist moviment. Estava enfonsada, jo era l’única que podia rescatar-la, i no ho vaig fer.

L’advocat, va assimilar la resposta i va fer un aclariment i una altra pregunta relacionada amb la seva filla – La Jana, ara té 17 anys, això li va començar a passar els 14, encara ara, va al psicòleg i té un seguiment constant. Vosté com la veu?

La mare, abatuda i amb ganes d’acabar amb totes les preguntes, li va contestar:

– És molt forta sap? però mai podrà tornar a ser la de sempre, mai podrà tornar a viure els anys que ha perdut, que ha perdut trista, enfonsada i guardant un silenci que hauria de ser un crit. El seu silenci va ser un crit al buit. Només nosaltres, els que estem amb ella, sabem el que costa tornar a començar i només ella, sap el que costa aixecar-se i parlar, parlar, sense por, ara amb força.

I jo ara què he de fer? – Va preguntar-se la Jana, que estava sola en una sala, mentre que al costat s’estava jutjant els fets de feia dos anys, en els que ella va ser la víctima, en silenci. Estava realment nerviosa i amb ganes de parlar, de cridar, d’explicar a tothom el mal que li havien fet, el mal que va arribar a sentir i el desequilibri que li va provocar, però no li deixaven, no deixaven que ella parlés. Veure el seu pare, l’abusador, amb els seus propis ulls, li faria molt de mal, reviuria coses del passat que li van fer mal, molt de mal. Es pot curar, però sempre queda la cicatriu. Ella, si no hagués escrit en un tros de diari totes aquelles paraules, potser ara, el seu secret hagués estat el seu final. El silenci de l’assetjat, sempre, és la força de l’abusador.

Ara, després de tot aquest temps, l’últim que li fa falta és esperar, i lluitar, més del que ha fet fins ara, ser forta i seguir vivint, viure intensament. Això ho té clar, gràcies a trencar el seu silenci ha pogut alliberar-se, però sempre li pesarà aquell gener del 2004.

El premi que han rebut les guanyadores ha estat un pack de les obres guardonades del Premi fada a la Cultura 2015.