Quan abusen de tu què et prenen?

Quan abusen de tu què et prenen?

El treball terapèutic ajuda a les persones supervivents d’abús sexual infantil a posar paraules a allò viscut. Per nosaltres, és molt important poder escoltar la veu de les víctimes per entendre-les i acompanyar-les de la manera més adequada, desterrant falses creences i mites sobre l’abús sexual i sobre les posibles seqüeles en adults abusats.

El text que teniu a continuació són les reflexions d’una supervivent que vol compartir a través de la nostra web per si poden ajudar a altres persones que han passat per la mateixa situació.

No esteu sols. No esteu soles.

Quan abusen de tu què et prenen?

Començar a escriure això no és fàcil. Més encara quan no et passes el dia plorant pels racons o si a més ningú no et veu i per tant tens la sensació que ningú t’entén encara que provis de dir-ho.

Tinc la sensació que ningú parla de mi.

Hi he pensat molt. I no és fàcil quan has estat més de 30 anys esforçant-te al màxim precisament en no pensar-hi.

He fet la meva vida. Anava a dir refet però m’ha semblat agosarat.

Pensar-hi molt vol dir fer un esforç suprem en intentar analitzar què em va passar, per què va passar, per què no ho vaig evitar, o per què no ho vaig dir. Però sense cap dubte el més dur és pensar què va passar exactament.

Tot i haver-ho ignorat fins allà on he pogut, allò estava allà.

Anys de sentir-me forta per amagar la meva merda sota una mena de fusta. La veig. Ho juro. I jo a sobre aguantant-me forta, sabent que tot allò que era lleig, desagradable, impúdic i vergonyós estava a sota. Fins que he acabat les forces, les eines, els recursos i les certeses i veig que tota la merda puja i la fusta ja no és estable i a poc a poc se’m va menjant.

Llegeixo casos d’abusos. No sempre m’hi veig amb cor. I quan ho aconsegueixo, o bé tothom parla de l’abusador o bé les víctimes no parlen de mi. No m’hi veig.

I m’esparvero quan la gent es posa les mans al cap perquè tot és molt traumàtic i condiciona tota l’existència d’algú. Però què passa quan allò de la infantesa sembla que ha quedat allà i has pogut viure fent veure que allò no havia passat. És menys greu?

No sé què m’han pres. I ningú en parla.

Si et maten et prenen la vida, si et roben et prenen alguna cosa material. Però quan algú amb qui confies t’agafa amb 6 anys i et porta a un magatzem i t’estira a terra i t’aixeca el vestit i t’abaixa les calces i es masturba sobre teu, què et prenen? què has perdut en aquell moment?

La innocència? Quina? Jo no vaig aprendre res d’allò. No ho vaig entendre fins 35 anys després! El record són sensacions, cap d’elles agradable, que fins fa res no entenia, perquè no hi havia volgut pensar. No era agradable. No estava bé i no m’agradava i no sabia per què.

I tenia por. Molta por. No em feia mal. Però que fos d’amagat per mi era l’evidència que allò no devia estar bé.

Només sabia que no ho volia. Ni allò ni altres situacions que es repetien. Però no feia res. O el que intentava fer no servia per res. I no ho deia. No deia que no ho volia, ni explicava a ningú què passava amb el meu avi.

I estic enfadada. Amb ell i amb mi i amb els que se suposava que m’havien de protegir per coses com aquesta. Però estic enfadada ara.

Abans no ho estava. I no ho entenc.

Ell em va prendre alguna cosa i no sé què és.

Supervivent d’abús sexual infantil